Joana Roch sol respondre als pdf que li envio amb els poemes que llegireu

ooo

El bloc resumeix aquesta correspondència i també ve a ser una petita crònica dels meus primers passos per la jubilació: aquella zona que quan s'obre fa que un s'ho hagi de preguntar tot de nou  

ooo

— — o — O — o — —

Si feu doble clic damunt les imatges se us obriran des del servidor on estàn allotjades i les podreu veure amb més detall

— — o — O — o — —

S I L E N C I

Voldria casar paraula i paraula

I un so amb un altre fent un acord

I encadenar imatges, baula amb baula,

Que, del que penso, en fossin transport.

I fer-te un poema que omplís un full

Que fos per a tu com una proposta,

Amb alguns versos dient-te que et vull

Pels quals mereixés la teva resposta.

P'rò en lloc de paraula em surt un gemec

I els acords que faig són sense harmonia

I sento el silenci com, amb un prec,

Em diu que el que vull és pura follia.

— — o — O — o — —

F A N A L E T

Quan dos amants obren junts el seu ball

Enduts per un instant de passió

I, de gestos d’amor, un devessall

N’esperen, amb gran veneració;

I quan els ulls de l’un troben l’encall

En els de l’altre, amb fascinació,

I es diuen alhora «sóc ton vassall!»,

No ho dubtis, és representació.

Besant-se la boca de roig corall

En la promesa de rendició,

En l’un no hi veu l’altre sinó un mirall

Sense percebre’n la distorsió.

— — o — O — o — —

25 de juliol. Nit dels fanalets

Sant Jaume de regalícia / sant Jaume de regaló / torxa, fanalet i llantió / que avui los llums són delícia / que avui lo sant mos 'carícia / en dar-nos sa protecció

— — o — O — o — —

T E M P S

És quan en sé l’irreparable embat

Que el que em pensava que era un passatemps

Es tenyeix amb els colors d’un combat

Per aturar les destrosses del temps.

És quan noto que la vida m’esbat

Que n’aprenc que no és més que un entretemps

On preparem el nostre últim debat

Per al qual no haurem tingut mai prou temps.

— — o — O — o — —

I R A

Quan sigui ben senil, i els ulls em plorin sols;

Quan la pell sigui un drap i ja no tingui seny,
I no em vulguin ni els néts, i hagin canviat els rols;
Quan no tingui records i em tractin amb desdeny;

De què m’hauran servit els llibres, les lectures

I tot el que he après, les coses que he escoltat?
En quin racó del cap les meves aventures
Viuran el seu oblit, s’hauran com sepultat?

Tot el que he celebrat, tindrà vida futura?

Si no hi ha res escrit, pintat, gravat, filmat,
Allò que vaig vivint, en algun lloc perdura?

Indiferent, el temps —que, amb la fam d’una pira,

El gran roure d’ahir, ja avui ha calcinat—
Em diu que està guanyant. No sé negar la ira.

— — o — O — o — —

En el correu vaig escriure-hi:

era ira ara ho veig allò que em venia els divendres cap a les tres una vegada vaig veure-li la cara cara a cara i era espantosa treia foc pels ulls i per la boca fins que un dia li vaig dir bona tarda germana ira

— — o — O — o — —

E S P E R A

Vaig per camins que no volen drecera

Intentant esborrar una llum antiga,

Sostinc un combat que em causa fatiga

I, amb tot, encara em mantinc a l’espera.

No fóra millor una altra fal·lera

Que fes de l’acord una nova espiga

Perquè del passat pogués ser amiga?

De tot el que he estat, puc fer-ne bandera?

Voldria saber per quina quimera,

Per quin anhel d’una albada que triga,

La meva ment amb la idea s’abriga

De creure que hi ha una altra sendera.

— — o — O — o — —

Volia consol per aquesta espera

I, cercant arreu una veu amiga, 

Vaig explorar una nova sendera. 

Vaig travessar camps de blat en espiga 

Amb la fressa de fons d’una riera; 

Vaig deixar enrere una aspra garriga, 

I entre mil flors, enfilar la drecera 

Que em va conduir a una font antiga. 

M’havia fugit la meva fal·lera, 

No recordava allò que em fatiga.

— — o — O — o — —

P L U J A 

En cada gota de pluja perlina,

En cada gra de sorra arrossegat,

O en cada fulla que, pel vent, s’inclina

S’hi troba tot un món sencer amagat.

És ximple aquell qui no ho imagina

Malgrat que es tracti d’un home lletrat.

Cal, però, ser ungit amb gràcia divina

Per, amb art, trobar-ne la immensitat.

En cada gota d’una pluja fina,
Cerco amb poc èxit el que m’és negat.

— — o — O — o — —

D O L

La quietud blanca d’un trist cel d’hivern

—Un cel d’aquells que sembla un gran llençol

Que fins i tot glaçaria l’avern—,

I el desfici d’un dia sense sol

—Un dia d’aquells, breu, que es fa etern—

N’anunciaven la mort sense condol.

El dolor em fa perdre el meu govern

I el que em surt de la boca és un udol.

Busco debades un vigor intern

Que em permeti, sisplau, vèncer aquest dol!

Cerco amb poc èxit el que m’és negat.

En el correu hi havia aquest comentari: «Et passo un bon poema de dolor interpretat pel baríton Matthias Goerne que, a més, és un expert en poesia alemanya». Si el voleu escoltar, cliqueu aquí

— — o — O — o — —

À N I M A 

Em plau d’afigurar-me

Que sóc damunt d’un llit,

Que el cor ja no batega,

Com un tambor emmudit;

Que els ulls i les parpelles,

Ja lluny del seu neguit,

Ni es mouen ni s’entelen,

No surten de la nit.

També en aquesta imatge

Hi veig com el meu pit

No s’infla ni es desinfla,

Està com oprimit.

El rosa dels meus llavis

Tot d’una ha empal·lidit,

I de la boca closa,

No en surt l’alè humit.

                 P’rò mai no arribo a veure

                                                            la meva ànima absent,

                                                            Ni al cap, què hi tinc a dintre.

                                                            Potser gaudi? Lament?

                                                            Qui sap, potser recança

                                                            D’allò que ja no sent?

                                                            Un mig riure a la boca

                                                            Diu que un no-res silent.

— — o — O — o — —

A U R O R A 

Volia sentir-me audaç trobadora

I així mantenia el meu cor despert.

Ai las! N’obtinc un resultat incert...

Potser no era per a mi l’aurora!

M’amagues la mirada torbadora

I em fas sentir talment en un desert.

Componc a penes un vers inexpert

I em defuig la poesia sonora.

On puc trobar la llavor creadora?

Com puc compondre un vers amb encert,

Si el meu cap pel vespre sembla cobert?

Em donaràs mai la llum salvadora?

— — o — O — o — —

I B U P R O F È N

«Per si de cas...», em deia el teu missatge

Que m’oferia un ibuprofèn.

Hi penso i encara ara em sorprèn

L’efecte balsàmic d’aquella imatge.

L’acord amb les dates del meu viatge,

Que passen com estacions d’un nou tren,

Em cal dir-ho, com més va més m’ofèn

I cerco el verí que em creï un miratge.

— — o — O — o — —

M E S U R A

Aquell que fa un vers, qui fa una pintura,

O qui una cançó escriu per conhort,

Que l’obra està feta, com ho mesura?

D’haver-ho dit tot, en sent el confort?

Jo crec que l’autor reté amb usura

L’obra que intenta portar a bon port.

No sent que l’acaba, que la clausura,

Ans que la lliura a la seva sort.

— — o — O — o — —

P E D R A

Jo busco dins meu llavors d’una gesta

Que tingui els colors de la llum del sol

Tot el que hi ha no és res més que una pedra

Humida i bruta pel fang d’un bassol.

Em passo els meus dies sense cap treva

Cercant arreu i en tothom el consol;

Vull oblidar-me que sóc a l’espera

Que em pugui enlairar amunt del subsòl.

Potser trobaré, per alçar la testa,

Una mà que em gronxi feta bressol.

— — o — O — o — —

O P T I M O T

Encara no he vist la feble claror

Del dia, que ja sóc davant la taula

I encenc amb ànsia l’ordinador

Per si ja hi tinc una nova paraula.

Després, en mi va creixent el dolor

De no saber mantenir aquesta maula

Com no ho sap aquell pres que, en la foscor

De la cel·la, va serrant una baula.

Quan ja ha arribat el mot adreçador,

Temo ser, més que alosa, vella graula

Sortir-me’n esdevé una obsessió.

Uns quartets, un sonet, fins una faula.

La meva feina queda en l’abandó...

M’acusen d’irresponsable i barjaula!

— — o — O — o — —

F R A G M E N T

Sempre em colpeix com en la meva ment,

Per un no-res, de sobte i sense avís,

Puc veure de ma vida un fragment

I recordar-lo amb un detall precís.

Em fa l’efecte que si, pacientment,

Amb cura, d’un en un, els recollís,

Ho reviuria tot externament

Com aquell que compon un trencadís.

Potser així viuria amb desesment

Aquest present que sempre és lliscadís

I no cauria en el mesquí lament

Que li lleva a la vida tot l’encís.

— — o — O — o — —

R E C O R D

Cargols, còdols fins, branquillons retorts,

Pilotes i una nina sense testa,

Restes de la pinyata d’una festa,

I potser algun instrument sense acords...

Com un infant recull els seus tresors

En les platges després de la tempesta,

El nostre cor tossut sempre s’entesta

D’anar col·leccionant els vells records.

I en l’arreplega ens mantenim absorts,

I oblidem tenir cura de la resta,

I convertim un desastre en conquesta,

Per deixar de pensar en les nostres morts.

Diumenge de Rams
A Josep Missé

— — o — O — o — —

P O M A 

Actors forçats d’un teatre de broma

Que es mouen sens fi per al seu delit,

Som un joc dels déus que, amb el seu idioma,

Guien els tràfecs del nostre esperit.

Un zèfir suau amb tacte de ploma

Fa néixer en un cor un melat neguit

Pel qual una dona brinda una poma

Quan és ben a punt de caure la nit.

Els déus eternals envegen l’aroma

Del gest de desmai que porta a l’oblit.

Voldrien jugar vestits de coloma

I per fi no ser un ser infinit.

— — o — O — o — —

C I R C E L L 

De pau no en tinc, i anhelo un prim circell

Que em lligui ferm, com qui busca l'enroc,

I em protegeixi de qui usa el fusell

Per aturar el meu esperit de roc.

Si del lligam tan fi trobo el cancell

I alço el meu vol, amunt, com un curroc

--per si no ho saps, això és un ocell--,

Oh Déu, podré evitar-me l'enderroc.














R O C ,   I S A R D

— — o — O — o — —

P L O M A D A 

D’ençà que et vam donar la benanada,

Quan vam saber que havies de partir,

Conservo aquell consell de l’abraçada

Damunt del vell convent benedictí.

Com constructor guiat per la plomada

Me’l miro cada dia al dematí.

Em serveix per no fer cap bertranada

I tancar el meu neguit en un fortí.

— — o — O — o — — 

N O T E S

L'ordre d'aparició dels poemes és invers segons el temps: hem començat donant el més recent i acabem amb el més antic d'un periode que va de desembre de dos-mil tretze a juny de dos-mil catorze

— — o — O — o — —

Si feu clic aquí se us obrirà un àlbum amb d'altres imatges que no tenen la companyia de cap poema

— — o — O — o — —

Jubilar-se. El pas d’una vora a una altra d'un riu. El pont. La gent a banda i banda se saluda amb les mans i es donen records: correus electrònics, per exemple. En un d’aquests correus hi havia escrit això:

Qu’un ami véritable est une douce chose ! | Il cherche vos besoins au fond de votre coeur ; | Il vous épargne la pudeur | De les lui découvrir vous-même. | La Fontaine. Fables

I a aquest correu en seguiren d’altres:

Com que teòricament un jubilat s'aburreix molt, dedica gran part del seu temps a fer «bertranades» com la que t'envio. Es tractaria de fer fitxes visuals de totes les veus del diccionari ;-) Depèn del diccionari de què disposis tindràs més o menys feina. Depèn del diccionari, faràs unes fitxes o unes altres. La tria és important. El circell m'ha agradat molt. ;-) T'ho havia dit en broma allò del diccionari però com podràs veure ara, ho estic reconsiderant. «Tenir-te com a amiga és com qui té una idea guardada per a quan sigui necessària» ;-)

I així va començar tot. Sota el signe de l’amistat. 

Palangana... | [Palangana has posat?, diu en Josep Maria...] | Què fas? Com va tot? | Te’n recordes...? | Ets feliç? | [El JM diu que ell sí] | Has acabat el segon llibre de la Teresa? | Quan s’acabarà el món? | Vindràs el dia deu? | I al sopar del dinou? | I la Paella? | Què? Quan la fem? | Suposo que un dijous... toca’t els... | [Sí, sí, posa-ho, em diu...] | El Barça guanyarà la lliga? | Vas a caminar? | Què tal el Montseny? | Has trucat al Ronny? | Respon alguna cosa | [A pi xic escala no cal i si cal, du-l’hi, diu que et digui] | Petons i una abraçada

És el text d’un altre correu ple de l’argot i dels secrets que els anys de convivència i de complicitats han trenat. Joan, Joana, Isabel, Josep Maria, Josep, Xavi i Álvaro serien els noms per a l’homenatge